Dimarts, 16 de juliol
Robat d'El Periódico d'avui a Joan Barril
COMENCEN els dies de la fugida, els dies dels cossos, els dies regalats. Escriuré sobre la sorra o sobre el marbre fresc d'una taula. Confiaré que el que he deixat enrere descansi i potser esperi el meu retorn.
24 H. 00 MIN. 01 SEG.
Jorge Wagensberg m'explica que la Terra es va frenant. Les aigües, l'atmosfera i el fregament fan que la velocitat de rotació del planeta sigui una mica menor. Fins ara havíem sentit els escèptics i desesperats cridar allò de: "¡Que s'aturi el món, que jo baixo!". Doncs aquell desig tendeix a fer-se realitat. El que ens queda per saber és cap a on aniran els que aconsegueixin baixar.Aquella lenta frenada de la Terra no afecta, pel que sembla, la seva velocitat de translació. Algú continua als comandaments de la gran nòria planetària i tots els planetes arriben a la seva hora al punt de partida. On es registra el fre per fregament és en la rotació de la Terra. I, al frenar, els dies són una mica més llargs. Els rellotges més sofisticats creats per l'home hauran de corregir el mesurament del temps en un segon més. I després un altre i un altre encara. Potser ara mateix el dia ja no té 24 hores, sinó 24 hores, 00 minuts, 01 segon. No és una quimera. Alguns dels fòssils que han arribat fins a nosaltres des de fa molts milions d'anys registren que a les albors de la Terra potser el dia era més curt que avui perquè la rotació del planeta era més ràpida. Si per desgràcia fóssim eterns, ara mateix afegiríem a la sensació de tedi la visió celeste de l'apocalipsi. Com en els moments finals d'una ruleta, la Terra giraria cada vegada més lentament fins a quedar amb una cara fixa al davant del Sol, de la mateixa manera que la Lluna només ens ofereix un hemisferi. La fi del món s'oferiria llavors en dues modalitats: mitja humanitat rostida per un Sol que no es pon mai i una altra mitja congelada en una nit permanent. La ciència sempre acaba desembocant en el terror.
Però mentre això no passi, ens queda la tranquil.litat de comptar encara amb quatre estacions. I que a l'estiu el sistema laboral del Primer Món va inventar per al control i domesticació dels assalariats el prodigi social anomenat vacances pagades. I en aquests dies previs a la fugida es formen també petits núvols d'apocalipsis interiors. ¿Resistiran les parelles la fricció dels dies? ¿Aflorarà la nostàlgia de les finestres conegudes? ¿Trobarem a faltar la raó dels dies laborables?
El desori de maletes i motxilles és, quan falten poques hores per a la partida, un recompte dels béns necessaris. En aquests equipatges a mig fer hi ha tants quilos d'il.lusió com d'exili. Ens agradaria ara col.locar llençols blancs sobre els mobles i deixar la casa de la rutina a l'abast dels fantasmes que ens representaran quan arribi el lladre amb el rossinyol per endur-se'n els objectes de valor que no vam tenir el valor d'arrossegar fins al lloc de descans. El dia és més llarg per al viatger. La Terra s'atura i baixem. Ens sembla que passem del nostre món normal a un altre d'excepcional, allà on el que hem deixat enrere creixerà i el desig del retorn es farà impossible de poder contenir. Comença el gran parèntesi on s'escriuran les coses mai dites i els sentiments sempre lligats en curt perquè no es desboquin. Realment, estem tan cansats com la Terra frenada que va guanyant en segons el que perd en esperances.
lasius i neglectus
16.7.04